En moments com el supertuesday d’ahir me’n recordo d’aquell acudit gràfic de la transició, crec que d’en Perich, on un personatge amb tots els atributs iconogràfics del progre s’exclamava i deia: “40 anys sabent a qui hauria de votar a les primàries dels Estats Units, a les eleccions de Novembre a la Casa Blanca, a França, al Regne Unit, i ara no sé a qui votar aquí a casa”. No aporto res de nou si escric que des d’Europa s’està seguint amb una atenció inusitada les primàries americanes. No tant per l’interès del procés en si mateix, que si fa no fa és el mateix que sempre ha existit, -al menys des de la segona guerra mundial i els anys de les meravelles dels Kennedy-Monroe sobretot-, sinó per les adhesions que està generant entre els qui ho segueixen amb més deteniment, i fins i tot entre qui ho segueix més desapasionadament. A Catalunya, llegint una mica els comenta-opinadors 2.0, a blocs, facebooks, twitters, em dóna la impressió que hi ha un consens molt àmpli en preferir a Obama respecte a cap altre candidat dels dos grans partits estadounidencs. I perquè? Doncs una mica com amb la Segolène, per què parla molt de canvi, per què sembla que tingui una campanya més dinàmica i novedosa, per què Clinton és un nom amb massa ressonàncies presidencials i Obama, amb aquesta successió de labials que sembla que haguem de dir Oh Mama, és un nom amb el punt d’exotisme just com per confiar-hi plenament, ves a saber.
Ara, com n’hauríem de confiar en un president dels Estats Units? Com a Europeus, com a Mediterranis, com a Catalans serà molt diferent la nostra relació amb els Estats Units si guanya Obama, Clinton, Mc Cain o Romney? Sembla que no gaire. La nova administració nordamericana haurà de fer front a un moment de recessió – contracció, si voleu ser menys apocalíptics [apunt d'en Marc Vidal]- de l’economia, amb receptes poc clares encara, però que sens dubte passaran per abandonar part del messianisme de la política exterior de l’era Bush, i començar una etapa de neo-realisme, pragmatisme en l’enfrontament contra el terrorisme global i enfortiment intern –cohesió patriòtica en diuen ara-, sense abandonar és clar, el programa de control, contenció i prevenció d’inestabilitats en els fluxos energètics provinents de l’exterior per evitar l’arxitemuda dependència energètica. I amb Europa? Cordialitat institucional i defensa proteccionista del mercat agrícola i productiu en general. I amb la Mediterrània? El vell anhel de la resolució del conflicte a Palestina per calmar la regió de l’Orient Mitjà. I amb Catalunya? Doncs res. Catalunya no significa res en l’anglès que es parla als Estats Units. No significarà res fins el dia que hi hagi un procés d’establiment d’un estat independent. Aquell dia tindrem als americans trucant al consolat de Reina Elisenda i preguntant desficiosos i amb qui s’ha de parlar per garantir l’estabilitat del ponent mediterrani? QUI COI ÉS EL NOSTRE HOME!
Fins aquell dia, les eleccions als Estats Units m’interessen per tenir un govern estable, racional, pacífic, a la primera potència global. I crec que el fum fum fum, la inexperiència, la candidesa internacional que ven Obama, significa ben poc per a nosaltres, i seria molt més interessant comptar amb una presidenta – i gràcies a la infravalorada racionalitat dels electors estadounidencs sembla que així serà- i una administració curtida, amb prioritats clares, i que garateixin un escenari mundial de respecte a les regles de joc – els drets humans i la democràcia per començar-. Esperar dels Estats Units que liderin un procés global de bon rotllisme és fer volar coloms.
Recent Comments